Si alguna cosa podem dir d’en Marc Castells és que és lleig. En sabem altres coses: el nom de la seva dona, del fill i la filla que espera, sabem que es sent preparat per ser alcalde, però això no és important, per sobre de tot, segueix sent lleig. Estic d’acord que em direu “escolta noi, que tu tampoc ets cap monument!”, però jo he omplert carrers i places dels barris benestants de la vostra ciutat amb cartells amb la meva cara? Oi que no m’heu de mirar cada cop que aneu a treballar o a comprar el pa? Doncs aquí hi ha la diferència. És per això, i perquè és convergent, que convido als directors del fotolog dels lletjos a fer-lo aparèixer allà.
Ja em conèixeu, jo no em podia quedar amb un aspecte tant superficial del candidat, i fa uns dies vaig decidir anar a la seva web (no m’he equivocat en posar l’enllaç) per saber més d’ell. I alsehores ho vaig entendre tot; i en un atac de pedanteria ho he batejat com la Síndrome d’Orlando qque defineixo tot seguit: aquest home no trobava el seu lloc al món, vagarejava sense esma ni objectius, i un bon dia es va llevar sent dona. El problema és que Orlando era encisador i va seguir sent encisadora, en canvi aquest era lletja sense canviar en el temps. I com que ja en tinc prou en veure el lleig cada dia quan arribo cansat de la feina, aquí s’acaba la meva crítica personal.

Vull agraïr la col·laboració d’en Putxi que m’ha ofert en safata els enllaços d’un post que feia dies que volia publicar.