Mai no m’he considerat nacionalista. Sóc de les que dic que sóc “de Tous, i punt”. Tanmateix, si m’he de mullar, sempre reconec que mai no m’he sentit espanyola, i que sempre tinc dubtes a l’hora d’omplir aquell petit espai d’algun formulari on hi posa “nacionalitat”. A més, ja és ben sabut que quan un surt de la seva terra, encara hi sent més estima. Jo sóc catalana, parlo català –el castellà vaig començar-lo a parlar fluidament fa un parell d’anys–, i tota la meva vida ha estat replena de tradicions catalanes. Potser és per això que m’ha costat molt acostumar-me al fet que, quan vaig a l’estranger, sóc la “Spanish girl”. Encara ara la paraula “català” és desconeguda en milions de llocs.

Quan vaig marxar de Catalunya amb una senyera i un caganer a la maleta, em disposava a ensenyar a la resta del món –almenys a Finlàndia—que jo no sóc espanyola, tot i que això sigui el que diu el meu DNI. La primera sorpresa va ser arribar al meu nou pis i descobrir que el compartiria amb una madrilenya i una manxega. Amb una mica de por, vaig treure la meva senyera i vaig penjar-la a l’habitació. La por va desaparèixer de seguida, ja que vaig descobrir que els catalans no estem vistos com un virus per a tots els espanyols. És més, fins i tot ara a la meva companya manxega li faig classes de català –i quin fart de riure és fa cada cop que llegeix la paraula “pollastre”, i jo encara no sé perquè!–. També m’agradaria aprofitar aquest escrit per a defensar els espanyols. Que, com els catalans, no tots són iguals. I al meu pis he tingut la cara i la creu d’aquesta certesa: una aprenent català, i l’altra entossudida a dir-me que tinc prejudicis contra els espanyols.

Tornant al tema… Al cap d’una setmana ja tothom ens coneixia per a les “Spanish grils”, i no podia reprimir certa ràbia quan, en preguntar-nos d’on érem, la companya madrilenya s’afanyava a dir que érem espanyoles, tot i saber que a mi no em feia gràcia. Jo corria dient que era “from Barcelona”. I això és el que he seguit dient després de descobrir que l’única persona que sabia què era “Catalonia” era un francès. Almenys aleshores tothom em deia “és una de les ciutats més boniques del món”; i jo, tot i no ser de Barcelona, somreia amb cert orgull. Ara, quina gran sorpresa vaig endur-me el segon dia de classe, quan un noi va acostar-se’m i em va preguntar que si era cert que a Barcelona es parlaven “dues llengües”! Vaig trigar ben bé mitja hora per a explicar-li. També hi ha la creu: un noi va dir-me que coneixia “la causa catalana” i que l’havíem de defensar, que Catalunya es mereixia ser independent (cal dir que aquest noi tenia dues amigues de Girona, també).

Veient que ningú –o gairebé ningú– no coneixia d’on venia jo, amb certa indignació, vaig començar el projecte de catalanització de Finlàndia. Quan em deien, en to de broma, “és que els espanyols sou…”, jo els deia “Ah, no sé com són, jo sóc catalana de tota la vida”. Quan tenia visites a casa, els treia el caganer –que és la cosa que més els ha agradat –. Quan el meu xicot va venir-me a visitar va dur-me panellets i fuet; i, per suposat, vaig fer-los fer un tastet. Ja tothom coneix el pa amb tomàquet. I fins i tot vaig fer una exposició a classe sobre les tradicions catalanes durant el Nadal –que dius, no us imagineu la cara del professor en descobrir que tenim un tronc que, quan l’omples d’hòsties, caga regals. I bé, amb cada nova persona que em conec és començar de nou. Però almenys sento que he defensat una mica els meus orígens. Que, de fet, és gràcies als orígens que som allò que som.

I gràcies a totes les explicacions que he fet i a la meva tossuderia –mostra de la petita dosi de sang manya que tinc–, he conegut una mica més el poble català. Pot semblar estrany, he viscut vint anys a Catalunya, i ara que no hi sóc, descobreixo més coses sobre la meva terra, sobre la meva gent.