Mesclar aigua amb oli 28 Febrer, 2007
Posted by localcatala in Actualitat, Mañé.add a comment
El periodisme, a vegades, aconsegueix superar les lleis de la física. Mesclar l’aigua amb l’oli. Retornar la poma a l’arbre. Noticiar fets socials com a fets noticiables. Ens els frames de màxima audiència.
Cada mitjà té el dret de considerar un fet més o menys important. Considerar que és més destacable, per exemple, que Penélope no guanyi l’Oscar a que dos catalans i un espanyol hagin aconseguit l’estatueta per premis menors. En aquest sentit, cada mitjà és lliure. Poden fer el que vulguin.
Però això no vol dir que valgui tot. Cal equiparar els premis en si, considerats com les més importants del món (bàsicament perquè mouen més diners, no perquè siguin de millor qualitat), amb tota la parafernàlia que els envolta? Cal donar-los-hi el mateix espai? La mateixa consideració informativa, com ha fet, per exemple, Antena3 (amb la que m’he fixat per aquest cas)? No, en absolut.
Tota aquesta parafernàlia, i molts d’altres fets socials (se’n podria fer un llistat ampli) no es compatible amb els fets noticiables. Són vàlids per a les revistes del cor, de societat… però no per un informatiu en el que s’ha d’informar del més destacat que passa al món.
Un bon exemple és el de TV3, no per ser catalana, sinó per ser la més professional. Primera notícia del dia. “Dos catalans aconsegueixen l’Oscar al millor maquillatge”. Proximitat i importància. Després una bona cobertura de la resta dels premis. Explicant el qui, el què i el perquè. Amb context. Sense estridències. Per acabar amb una breu pinzellada de la catifa vermella. Suficient. I, a la tarda, a “El club” d’Albert Om, tota la parafernàlia que acompanya aquests premis. Que si vestits, que si joies, que si dissenyadors… Tot ben col·locat al seu lloc. La roba neta a l’armari i la roba bruta a la rentadora. Els fets periodístics al “TN” i els fets socials a “El club”. Sense mesclar l’aigua amb l’oli. by Marc Mañé
Carnaval de Solsona 24 Febrer, 2007
Posted by localcatala in Carnaval, catalunya.1 comment so far
| Ja podeu trobar al àlbum les fotos del Carnaval que Local Català va viure al cor dels Països Catalans, al solsonès. El carnaval de Solsona és un dels més originals i populars de Catalunya, podeu veure’n més detalls aquí: www.carnavalsolsona.com i animar-vos a anar-hi l’any vinent! |  |
Felicitats a Lo Gassó! 22 Febrer, 2007
Posted by localcatala in Aniversaris.add a comment
 |
El passat cap de setmana varem celebrar el carnaval de solsona amb aquest home. Cal donar gracies a la seva dona que ens va acollir a casa seva! i aquest cap de setmana potser tocaria tornar a estar de celebració… si més no el divendres, ja que Lo Gassó avui ens fa 24 anys! Felicitats de part de tota la colla! |
Catalunya from Finlandia 18 Febrer, 2007
Posted by localcatala in Erasmus.4 comments
Mai no m’he considerat nacionalista. Sóc de les que dic que sóc “de Tous, i punt”. Tanmateix, si m’he de mullar, sempre reconec que mai no m’he sentit espanyola, i que sempre tinc dubtes a l’hora d’omplir aquell petit espai d’algun formulari on hi posa “nacionalitat”. A més, ja és ben sabut que quan un surt de la seva terra, encara hi sent més estima. Jo sóc catalana, parlo català –el castellà vaig començar-lo a parlar fluidament fa un parell d’anys–, i tota la meva vida ha estat replena de tradicions catalanes. Potser és per això que m’ha costat molt acostumar-me al fet que, quan vaig a l’estranger, sóc la “Spanish girl”. Encara ara la paraula “català” és desconeguda en milions de llocs.
Quan vaig marxar de Catalunya amb una senyera i un caganer a la maleta, em disposava a ensenyar a la resta del món –almenys a Finlàndia—que jo no sóc espanyola, tot i que això sigui el que diu el meu DNI. La primera sorpresa va ser arribar al meu nou pis i descobrir que el compartiria amb una madrilenya i una manxega. Amb una mica de por, vaig treure la meva senyera i vaig penjar-la a l’habitació. La por va desaparèixer de seguida, ja que vaig descobrir que els catalans no estem vistos com un virus per a tots els espanyols. És més, fins i tot ara a la meva companya manxega li faig classes de català –i quin fart de riure és fa cada cop que llegeix la paraula “pollastre”, i jo encara no sé perquè!–. També m’agradaria aprofitar aquest escrit per a defensar els espanyols. Que, com els catalans, no tots són iguals. I al meu pis he tingut la cara i la creu d’aquesta certesa: una aprenent català, i l’altra entossudida a dir-me que tinc prejudicis contra els espanyols.
Tornant al tema… Al cap d’una setmana ja tothom ens coneixia per a les “Spanish grils”, i no podia reprimir certa ràbia quan, en preguntar-nos d’on érem, la companya madrilenya s’afanyava a dir que érem espanyoles, tot i saber que a mi no em feia gràcia. Jo corria dient que era “from Barcelona”. I això és el que he seguit dient després de descobrir que l’única persona que sabia què era “Catalonia” era un francès. Almenys aleshores tothom em deia “és una de les ciutats més boniques del món”; i jo, tot i no ser de Barcelona, somreia amb cert orgull. Ara, quina gran sorpresa vaig endur-me el segon dia de classe, quan un noi va acostar-se’m i em va preguntar que si era cert que a Barcelona es parlaven “dues llengües”! Vaig trigar ben bé mitja hora per a explicar-li. També hi ha la creu: un noi va dir-me que coneixia “la causa catalana” i que l’havíem de defensar, que Catalunya es mereixia ser independent (cal dir que aquest noi tenia dues amigues de Girona, també).
Veient que ningú –o gairebé ningú– no coneixia d’on venia jo, amb certa indignació, vaig començar el projecte de catalanització de Finlàndia. Quan em deien, en to de broma, “és que els espanyols sou…”, jo els deia “Ah, no sé com són, jo sóc catalana de tota la vida”. Quan tenia visites a casa, els treia el caganer –que és la cosa que més els ha agradat –. Quan el meu xicot va venir-me a visitar va dur-me panellets i fuet; i, per suposat, vaig fer-los fer un tastet. Ja tothom coneix el pa amb tomàquet. I fins i tot vaig fer una exposició a classe sobre les tradicions catalanes durant el Nadal –que dius, no us imagineu la cara del professor en descobrir que tenim un tronc que, quan l’omples d’hòsties, caga regals. I bé, amb cada nova persona que em conec és començar de nou. Però almenys sento que he defensat una mica els meus orígens. Que, de fet, és gràcies als orígens que som allò que som.
I gràcies a totes les explicacions que he fet i a la meva tossuderia –mostra de la petita dosi de sang manya que tinc–, he conegut una mica més el poble català. Pot semblar estrany, he viscut vint anys a Catalunya, i ara que no hi sóc, descobreixo més coses sobre la meva terra, sobre la meva gent.
Preguntes acolorides 15 Febrer, 2007
Posted by localcatala in Política.add a comment
Si us pregunten de quin color és CiU, indubtablement respondreu que blau. (Tot i que en els últims anys li hagin volgut donar una mica de vitalitat amb el taronja).
Si us pregunten de quin color és IC, respondreu verd i vermell. (De quin color són les herbetes? i els tomàquets amb gust de tomàquet que tant ens agraden?)
Així doncs, jo em pregunto, perquè en Shafier Triash ha omplert els diaris de propaganda de la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona amb anuncis de color verd, taronja i vermell? Perquè el logo de CiU (en blau) només apareix en petit i en un raconet amagat de la pàgina? Perquè el seu logo és un tomàquet? O és una poma amb gust de tomàquet? O amb gust de poma?
A qui vol enganyar aquest home de curiosa parla? I si no vol enganyar a ningú, perquè s’avergonyeix dels seus colors? És també una estratègia ideada pel realitzador de DVD’s Madí?
I bé, deixo de fer preguntes perquè tinc el medi de les meves cèl·lules groc i l’he de canviar pel vermell.
Preparant la Calçotada 2007 10 Febrer, 2007
Posted by localcatala in Uncategorized.1 comment so far
Aquest 2007 Local Català vol recuperar una tradició que havia entrat en l’oblid: La Calçotada! S’estan començant a parlar de dates i llocs on fer-ho. El 2003 la varem fer a Rocafort de Queralt a casa d’en Ritxi. El 2004 la varem fer a la Cirera, Llorach, a Casa d’en Gassó. A part de les fotos d’aquests dos any també us deixem amb l’últim video de Local Català T.V i un àlbum homenatge al Albert Gassó i la seva feina a la Cirera perquè tots ens comencem a il·lusionar en passar aquest dia al camp:
Local Català F.C probablement organitzarà un partit de costallada pel dia de la calçotada!
Oleguer Presas: La Bona Fe 9 Febrer, 2007
Posted by localcatala in Actualitat.7 comments
Local Català vol reproduïr el polèmic artícle d’Oleguer Presas al diari Berria en euskera. Hem extret la traducció de Racó Català:
L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m’impulsa a pensar que a l’estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: ‘el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones’, referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial.
Algú deia: Fets, no paraules. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre ‘Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial’, ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa… En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura.
Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per ‘no haver investigat’ les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d’aquests reincident), indultats.
I resulta que… Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d’hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t’esgoti la bona fe.
Oleguer Presas
ERIKA ORTIZ: Nou espectacle mediàtic 8 Febrer, 2007
Posted by localcatala in Actualitat, Mañé.1 comment so far
Fa temps vaig sentir/llegir: “En l’Edat Mitjana, el poble era el bufó de la Monarquia. Avui, la Monarquia és el bufó del poble”. Avui ho confirmo. Tot gràcies a la continuïtat d’una reminiscència del passat dubtosament útil… però també de la televisió.
Un cop feta pública la notícia de la mort d’una de les germanes de la ‘Leti’, totes les televisions s’hi han llençat a sobre com voltors. Cercant carn fresca. Tot i ser un fet noticiable, val la pena un seguiment tan ampli i buit com el que se n’ha fet? Connexions en directe per dir que “la jutgessa acaba de sortir del pis” (com si no fessin el mateix amb la resta de mortals), directes des de la carretera que porta a la Zarzuela per ensenyar tres furgonetes de televisió amb un parell d’antenes (justificant la seva presència perquè d’altres també hi són) i la publicació de l’agenda de la Casa Reial (m’importa on estigui la grega a mi? Bé si, per saber en que es gasten els diners de tots…).
Normalment, certs continguts es justifiquen dient que el que s’emet és el que l’audiència vol. I s’emparen amb els rànquings d’audiència. Després del que han emès avui diran: “mira quins números han sortit!, la gent ho volia veure”.
Voler, voler, no ho sé. Curiositat, potser si. Però no crec que la gent en volgués tant. No cal fer programes monotemàtics. Ni dedicar-li un informatiu. Ni aturar un programa per fer un avanç especial. Gairebé totes les cadenes han parlat, durant avui, del mateix. Com volen que la gent no s’ho acabi mirant? Són pocs els cops que els espectadors miren una cosa perquè la volen mirar. Normalment la gent engega la tele “a veure què fan”. Simplement per entretenir-se. Tan és amb que. Com avui. Que s’hagi la germana de la Leti importa poc. Perquè la Monarquia és, avui per avui, només un entreteniment més per a un públic televisiu passiu que ni li va ni li bé.
By Marc Mañé
La Mare d’Irene Villa 7 Febrer, 2007
Posted by localcatala in Jorgh, Política.add a comment
Aquest matí, com cada matí de dilluns estic molt avorrit i em poso a llegir coses… Avui a través d’Escolar he trobat una perla que segur que us agradarà: Es tracta d’una entrevista que fa La Razón a la mare de la Irene Villa (la qual coneixereu dels nombrosos acudits en que apareix – no us poso cap link perquè no em digueu que sóc cruel).
Bé, dons jo he rigut bastant llegint l’entrevista en qüestió, tot i que és cert, hauria d’haver plorat i per motivar-vos a llegir-la us en posaré algunes frases demagògicament tretes de context. Com ara que ens explica el seu canvi de vida des de l’atemptat de Barajas: “yo he sido toda mi vida una persona muy alegre y positiva y esto me está minando. Físicamente me están saliendo alergias, urticarias provocadas por el estrés continuo.” O ens parla dels dots de vident del Sr.(?) Alcaraz (president de la AVT): “ya había dado una conferencia en el CEU en la que adelantó que iba a producirse un gran atentado en Madrid”, i finalment per no allargar-me més: “…pero tiene que saber que [Zapatero] me ha hecho más daño que los terroristas que me mutilaron, a los que desde hace muchos años, he perdonado.”
En fi, mai m’ha agradat comentar aquesta mena de notícies, però avui m’ha vingut de gust, i crec que valia la pena, podria fer un llarg comentari donant la meva opinió al respecte però segurament a molts us ofendria així que per un dia, callaré.
Jorgh, Jordi Bonaventura
David Borràs 4 Febrer, 2007
Posted by localcatala in Aniversaris.add a comment
Tears of Queen és un dels molts projectes musicals començats pel David. Podeu llegir-ne l’història i veure diferents àlbums de fotos aquí
[ARAN]
[ES]
[UK]
[FR]
